| Aprendre idiomes | 09/12/2003 |
| La setmana passada, es mateix dia que un Tribunal Militar condemnava a penes de presó a un “número” de la Guàrdia Civil per haver-se menjat es bocata fora de sa garita aeroportuària on estava destinat, el sr. Aznar es dirigia a sa nova promoció de guàrdies civils recomanant-lis que aprenguin idiomes. Ostres, quina novedat. Si alguna cosa ha caracteritzat la pràctica oficial d’aquest cos, com de tot l’”ejército español” en general, és el monolingüisme oficial. Això no vol dir que no hi hagi agents parlants d’altres llèngües oficials, però ha estat sempre molt clar quina és la única llengua apropiada a un representant militar d’aquest Estat. Més d’un ciutadà ha acabat al cuartelillo per dirigir-se o contestar en una llengua distinta del castellà a un agent de la Guàrdia Civil. I ara, n’Aznar els estava dient que era hora d’aprendre idiomes? No m’ho podia creure. Fins no fa molt, la formació bàsica d’un guàrdia civil no anava molt més enllà d’una alfabetització elemental, i no incloïa per res, el coneixement de les “lenguas regionales”. Record un dia, ja fa anys, que em vaig presentar al Cuartelillo per informar que es veia foc pes camí d’Es Marroigs. L’agent de guàrdia –civil, of course-, es va veure ben apurat per convertir en lletres damunt un paper sa meva informació, i evidentment, no tenia ni idea d’on paraven “Es Marroigs” (provau de pronunciar-ho en castellà). Però llegint sa lletra petita de la informació, la cosa es feia clara: no es tractava d’aprendre idiomes per poder permetre que es ciutadans, a qui es suposa que serveixen es guàrdies, se’ls puguin dirigir en qualsevol de ses llengües oficials on n’hi ha més d’una, sinó d’idiomes estrangers! (Igual com el conseller del govern Matas, el sr. Rodríguez, vol que es membres de la policia turística que vol crear sàpiguen idiomes estrangers, però no vol que es funcionaris autonòmics i locals hagin de conèixer les llengües oficials d’aquesta comunitat, per atendre es ciutadans en la llengua que aquests prefereixin.) Resulta que el sr. Aznar té pensat enviar-los a l’estranger, en missions tipus Irak. En el mateix discurs, el sr. Aznar anunciava una important pujada des pressupost de defensa (de molt, és ja es capítol pressupostari més important, per mor d’uns avions nous que no acaben de volar) i la seva adopció de sa tècnica de sa guerra preventiva, per prevenir, segons va dir ell mateix, casos com es de s’illa den Pere Gil. Fins ara, sempre eren es legionaris i gent així de disposta a jugar-se sa vida, qui anaven a ses missions a l’estranger. Es veu que com que l’exèrcit regular no atura de reduïr-se, com que cada vegada hi ha manco soldats professionals, i com que tenen per vendre totes les instal.lacions militars per manca d’ús, han pensat en la Guàrdia Civil, que és un cos militar, per fer les missions a l’estranger. Encara que mal pagats, molt pitjor que els altres cossos de l’exèrcit, obligats a més a viure segregats de la població, i sotmesos a un codi penal militar (tant dur com el cas del començament), sembla que és l’únic cos en que hi ha vocacions. I es tracta d’aprofitar-les per satisfer la megalomania d’un senyor que li agrada fer-se l’important. Amb en Roldán vivien millor! |
|
| Imprimir | | |
| El príncep i la periodista | 09/12/2003 |
| Dissabte passat es va produïr una de ses notícies més ansiades per part dels partidaris del Reino de España (nom oficial d'Espanya): s'anunci des compromís de boda del príncep Felip amb sa periodista Letizia Ortiz; notícia només comparable en conmoció pública a s'anunci des naixement d'un hereu, masculí "por supuesto", de sa parella, si s'arriba a produïr, clar. (Si no hi havés encara aquesta preferència masculina, s'hereva seria dona Elena, i no sabem si es reis haurien tingut un tercer fill). A diferència d'anteriors relacions del príncep, en aquesta ocasió la Casa Real no ha deixat que es rumor s'anés extenent, permetent que aquests defensors de "la España eterna" i de les "esencias patrias" poguessin dir la seva sobre sa idoneïtat de sa potencial candidata com a futura reina d'Espanya, i fins i tot possible regent, en el cas de mort del rei Felip sense sa majoria d'edat des seu hereu, tal com va passar en casos anteriors. Sembla que s'ha volgut evitar una "destrossa" moral com sa que li van infligir a na Eva Sanum, i per això s'ha fet pública, a la vegada, sa relació, es compromís i sa boda, tot d'un cop, com per deixar ben clara s'aprovació reial. Però per què tantes presses si aquesta vegada diuen que sí, que sa candidata reuneix tots es mèrits? Jove (més jove que es príncep), guapa (més guapa que es príncep), preparada, amb una brillant carrera professional (.... que es príncep...), i a més asturiana, un plus d'essencialitat hispana; si s'havés dit Covadonga ja hauria estat insuperable. O no? Sí i no. A més de totes aquestes virtuts, s'avalanxa periodística que s'ha desencadenat no ha deixat de remarcar dues altres condicions d'aquesta dona: plebeia i divorciada. En aquest ordre, no sé si en ordre creixent de disgust. Lo primer més o manco ja es veia venir, perquè vist es poc nivell de ses famílies reials europees, i s'escàs èxit des lligues internacionals, molts d'aquests guàrdies monàrquics ja preferien una espanyola. Però lo de divorciada sí que deu haver caigut malament. Fins i tot el Rei Juan Carlos va dir una vegada a en Felipe González parlant d'això (està publicat) que la candidata havia de ser, si no verge, al manco debutant. Tanta sort que aquesta primera boda va ser per lo civil, que si no ara no hi podria haver boda catòlica! Es en aquest punt que sa hipocresia d'aquesta genteta desborda. Per una banda es vol fer veure que una monarquia moderna ja no té per què està sotmesa a ses rígides normes de protocol familiar d'altre temps (bodes per pactes entre monarquies), que una parella reial és com una parella qualsevol excepte per ses seves ocupacions. Però per s'altra banda es vol mantenir, ni que sigui mínimament, s'aura especial d'aquestes persones, de sa que depèn, en darrer extrem, sa seva competència professional. Però com més normals són, com més com ets altres, manco justificació té que segueixin detentant una paper singular en l'entramat polític de l'estat. I molt manco, que aquest paper s'heredi, com si fos una propietat privada. En altre temps, en temps d'Alfons XII i anteriors, la cosa anava de "el príncep i la corista", només que estava ben clar que això no tenia res que veure en ses seves atribucions familiars reials, que depenien d'una "professional" (altra vegada, s'expressió és del Rei, referint-se a la reina Sofia). Ara, hem passat a "el príncep i la periodista", però fonent es dos nivells, i clar, sa cosa no és fàcil d'ajustar. Visca es nuvis! |
|
| Imprimir | | |
| Es cavall i ses víctimes | 23/09/2003 |
| Aquesta setmana passada hem pogut contemplar amb astorament com destacats polítics occidentals han fet exhibició de cinisme en relació as tema de ses víctimes: Es general Colin Powell va inaugurar un monument a sa ciutat iraquí d'Halabja per honrar sa memòria de ses víctimes kurdes, devers cinc mil persones, assassinades per s'aviació de Saddam Husein amb armes químiques. Gens estranyament, aquest militar ficat a diplomàtic va evitar fer qualsevol menció que, en aquell any de 1988, Saddam Husein era un aliat estratègic d'Usamèrica, per debilitar el regimen díscol d'Iran, i que aquelles armes químiques les hi havia proporcionat es mateixos Estats Units, i també van ser usades contra iranians. Tampoc va fer cap referència a ses víctimes civils innocents des bombardetjos angloamericans en sa seva invasió d'Irak: no en tendran de monument, aquestes. A Itàlia, l'inefable Berlusconi ha hagut de demanar disculpes as jueus italians després de mostrar ses seves simpaties per Benito Mussolini, en base a que "no va matar mai a ningú". Ara bé, ningú a Itàlia ha recordat que, apart de la colaboració des règim feixista amb l'Holocaust, "Il Duce" va ser responsable de sa invasió italiana d'Abisínia, on es soldats italians van practicar es "tir al negre", i des bombardetjos de Barcelona, Menorca, València, sobre població civil, per part de sa flotilla d'avions italians amb base a Mallorca. Aquests bombardetjos sobre població civil van causar sa mort de més de mil persones a Barcelona, i de més de cinquanta a Menorca. No em consta que aquestes víctimes tenguin encara monument, ni que ningú hagi demanat reparació a Itàlia per sa seva responsabilitat, fins as punt que per lo que sembla ningú a Itàlia en sap res. Aquí, es cessant sr. Aznar no ha volgut ser manco que es seus guies espirituals, i a més de bloquetjar es procediment judicial de petició d'extradició des militars argentins responsables de sa tortura i sa mort de molts d'espanyols-argentins, com si aquestes víctimes, més recents que ses de sa guerra civil, tampoc no li importin gens, com si quan parla de terrorisme, i de que tot es terrorisme és igual, no estàs pensant en es terrorisme d’estat. Coherent amb això, ha anat a visitar Líbia per abraçar-se amb El Gadaffi, fins fa dos dies considerat cap visible des terrorisme internacional, per exaltar-lo com a model de demòcrata, en contrast amb Fidel Castro!!! Es veu que ses víctimes d'aquest eixelabrat dirigent d'un estat policial, responsable com a mínim de s'explosió en ple vol de diversos avions civils, no compten. No és estrany que hagi tornat carregat amb un cavall de pura raça àrab. Conclusió provisional: totes ses víctimes reclamen que sa seva tragèdia no s'oblidi, que sa seva veritat moral compti, que se'ls repari per sa injustícia comesa, però està clar que per alguns dirigents polítics no totes ses víctimes mereixen sa mateixa consideració, que només quan són útils pes propis interessos són tengudes en compte, i utilitzades. I si poden, es fan passar ells mateixos per víctimes. |
|
| Imprimir | | |
| 11 de setembre | 12/09/2003 |
| Mirau si n'hi ha de dies en s'any, però sembla que s'onze de setembre és magnètic i estira grans esdeveniments històrics: es final de sa guerra de successió (amb sa derrota catalana, però també mallorquina, per cert) el 1714; es cop d'estat de Pinochet a Chile, el 1973; els atemptats contra el World Trade Center de New York, el 2001. O sigui, que dir "onze de setembre", sembla que ja no ha de dir res, de tant que pot dir, de tantes coses a ses que pot fer referència. Però si un pensa per un moment lo que tenen en comú aquests tres fets històrics, no resulta difícil donar-se'n compte que totes tres dates poden ser considerades reculades de sa llibertat col.lectiva, atacs contra sa democràcia. En es primer cas, sa victòria de sa dinastia borbònica francesa, amb una concepció centralista i absoluta des poder monàrquic, va ser es principi des procés de prohibicions i discriminacions contra ses institucions històriques, es drets forals i sa llengua d'uns territoris que preferien una organització federal de sa Corona espanyola, i que encara forma part des nostro present (no fa ni quinze dies que es Parlament Europeu ha rebutjat que es català sigui reconegut com a llengua oficial de la Unió Europea, per obra i gràcia des PP europeu). En es segon cas, es cop d'estat de Pinochet va suposar sa creació d'una dictadura especialitzada en sa desaparició des seus ciutadans, això sí, després d'haver-los robat ses seves criatures i béns, seguint ses directrius de la CIA en plena guerra freda. Finalment, s'atac terrorista contra ses "twin towers" novaiorqueses va il.lustrar com es sentiment d'humiliació pot dur a l'absurd de matar a persones innocents com a única via de "fer mal", i va desencadenar tota una sèrie de mesures de seguretat per part d'Usamèrica que converteixen sa pressumpció d'innocència en pressumpció de culpabilitat per molta gent, i que ha servit per a que s'embarcassin en dues guerres a Mitjà Orient, Afghanistà i Irak. S'onze de setembre, per tant, així, sense any, es pot arribar a convertir en una data de dol per la llibertat, per sa convivència democràtica des pobles i sa gent. Ara només cal trobar un altre dia, una altra data, que mos pugui servir per representar tot lo contrari, un dia en que coincidesquin fets històrics positius, d'èxit de la llibertat. S'accepten propostes, però la cosa sembla difícil... |
|
| Imprimir | | |
| FEim MOlta SAbonera | 07/09/2003 |
| Ara un aparcament subterrani. Aquests de FEMOSA són insaciables. No contents amb omplir Sóller al llarg, ample i alt de ciment, ara també volen anar per avall. I com que ses seves parcel.les ja no basten, idò ara també per davall de ses zones verdes. O sigui: primer feran s'aparcament i després, ja ho veurem, sa zona verda. Es ben curiós, perquè s'Ajuntament els va adjudicar sa zona verda i sa urbanització de sa zona de Sóller anteriorment coneguda com Sa Calatrava, però ara denominada Binifemosaix, abans de cap permís d'obra de vivenda. Avam si primer la faran i després la refaran... Però no vos penseu que això és una mostra més de s'afany de lucre d'aquesta empresa tentacular i infiltradissa, que va veure com s'Ajuntament violava sa legalitat i havia de repetit es concurs d'adjudicació d'aquestes obres, entre molts d'altres petits detalls, i que encara no en té prou després d'haver trobat a Sóller una mina d'or. Ca barret, ben al contrari, és un gest altruista i generós, d'aquesta gent sacrificada i abnegada, que asfaltarà es nou aparcament de Cetre, estirant més es braç que sa mànega, aquesta obra colossal i megalítica, a canvi de sa miserable construcció d'un aparcament subterrani per explotació privada durant 50 anys. Res, Femosa és una ONG! (I després? Misteri: es conveni signat no en diu res; en particular, és d'esperar que Femosa no pugui vendre uns aparcaments que no serien seus). Però, i per què no es fa al revés? Si realment es conveni que es batle ha firmat amb Femosa és just i equitatiu, proporcionat en es beneficis respectius, per què no s'invirteixen els termes? O sigui, que Femosa exploti s'aparcament de Cetre, asfaltat per la Vila, i construeixi es de Sa Calatrava, per a la seva administració municipal? Si realment es conveni és equitatiu i proporcionat, si realment s'intercanvien valors iguals, aleshores, com diuen ets infants, "un, dos, tres, canvi!". N'hi ha que s'han queixat, segons he vist, que es batle actual cobri més que es d'abans sense tenir dedicació exclusiva en es servei des poble. De fet, que estigui a s'Ajuntament no és siquiera garantia de dedicació municipal, per culpa d'aquest animalet denominat mòbil, que li permet atendre es seus negocis (veterinaris, ben segur) en tot moment. Però amb decisions com aquesta em sembla que li haurem de proposar pujar-li es sou per a que tengui dedicació municipal nul.la, mos sortirà més barato, que no cinquanta anys de pagar a Femosa per aparcar. |
|
| Imprimir | | |
| [<< Anterior] Pàgina 2 of 3 [Següent >>] |