| Mentides bèl·liques | 05/02/2004 |
| Un tal O'Neill, que va ser ministre d'Hisenda del president Bush d'Usamèrica, ha publicat un llibre on denuncia, entre altres coses, que sa decisió d'atacar i envaïr Irak estava presa molt abans fins i tot de l'onze de setembre, fins i tot abans de ser elegit (si es que es pot dir que va ser elegit, donat que no va ser es candidat més votat, i que si un germà seu no havés estat governador de Florida, no hauria estat president). Obviament, en Bush s'ha enfadat i el vol empaperar per revelar secrets d'estat, però en el fons no crec que ningú s'hagi pogut sorprendre de que tota la propaganda desplegada per justificar la guerra d'Irak no era altra cosa que això, que propaganda, que mentides bèl.liques. De fet, ja ho havia advertit no fa tant de temps el propi Rumsfield, ministre de defensa (o seria millor dir, ministre d'atac?), que entre ses seves armes de dominació imperial hi comptava sa mentida, sa corrupció des mitjans de comunicació i sa manipulació de s'opinió pública. En es cas de sa guerra d'Irak, però, sa cosa ha estat tant burda... Sense ànim de ser exhaustiu, es govern usamericà ha dit que sa guerra era inevitable perquè: a) Saddam Husein tenia armes de destrucció massiva, tant estratègiques com químiques i biològiques, i això suposava una amenaça, un perill que no es podia combatre de cap altra forma que atacant. Ja s'ha vist que d'armes en tenia ben poques i no gaire eficaces; d'haver-ne tengut, les hauria usades sense cap dubte (com ho havia fet en el passat). Des de llavors, ses evidències que això era una trola són inmenses: apart de no trobar-ne cap, s'ha reconegut que es serveis secrets britànics es van inventar això, es propi Secretari d'Estat no era tant clar i per acabar de rematar-ho, ha dimitit també es responsable de cercar-les i han repatriat es més de mil “mutxatxos” que han estat cercant arreu des de llavors. b) Saddam Husein estava compinxat amb en Bin Laden, i donava suport al terrorisme internacional. Novament, cap prova a favor, al contrari, era ben evident la animadversió entre el seu règim secular i ses pretensions integristes den Ben Laden. Lo que ha passat és que es nordamericans se’ls han posat a tir, i es fonamentalistes islàmics els ha faltat temps per anar a matar americans. c) Saddam Husein era un dictador sanguinari, que donava mala vida al seu poble. Apart de la hipocresia d'aquesta justificació, donat el suport que els propis Estats Units li havien proporcionat en el passat (suport que inclou el subministrament de les armes de destrucció massiva), i de mirar cap una altra banda quan havia reprimit durament les protestes contra el seu règim despòtic i corrupte, no es podran queixar de sa gran millora que ha produït es seus bombardetjos: segons acaba de reconèixer es Virrei que han nomenat, es país està apunt d'una guerra civil. I ja fa temps que The Times anglès recomenava en un editorial que s'única sortida per evitar sa guerra civil era dividir Irak en tres, un per cada ètnia. Clar que es xiites, que són majoria i pro-iranians, lo que volen són eleccions per imposar sa seva majoria. Tota una bassa d'oli, gràcies a aquesta hàbil intervenció. |
|
| Imprimir | | |
| Perill Públic (P.P.) | 30/01/2004 |
| Lo primer que va dir en Rajoy quan va ser designat hereu va ser que ell no té complexos. Lo mateix va dir en Matas poc després de guanyar ses eleccions, a Madrid, a una conferència en el Club Siglo XXI: que la vida li somreia des que anava sense complexos pel món. Estar acomplexat, tothom ho sap, és una mala cosa. No atrevir-se a dir lo que es pensa, haver de tenir en compte ses opinions d'altri, mossegar-se sa llengo, pensar que potser no tens tota sa raó, o semblar-te que es teus rivals en saben més, s'esforcen a fer allò que és bo pel futur, etc. te fa passar pena i anar amb es cor estret. Aquest nou PP, però, ha decidit llevar-se es complexos i anar pel món amb l'arrogància de qui ho sap tot, desprecia lo que ignora (Machado), i enyora èpoques passades d'Una Grande y Libre (ja, ja, ja). Que vam tenir la debilitat d'aprovar una llei d'espais naturals? Fora! Que vam tenir la feblesa d'aprovar una llei de normalització lingüística en base a la Constitució i l'Estatut? Fora! Que per por a perdre vam aprovar unes Directrius d'Ordenació Territorial, tot lo tímides que vam poder? Fora! Que per guanyar a Madrid vam haver d'acomiadar en Cañellas i ses seves pràctiques corruptes (es mil milions que va recaptar per sa seva Fundació encara els té, ni es cinquanta des túnel va haver de tornar)? Ara ja no cal guardar ses aparences i a Son Espases mos trobarem. Que vam haver d'aturar s'autopista Palma-Manacor pes traçat lògic, és a dir, directe, per ses protestes de sa gent? La passam pes pla, que n'hi ha manco de gent. Que s'immigració és un problema? Els tancam i expulsam... I en aquest pla. Lamentablement, es veu que sa teràpia encara no ha fet prou efecte: estan en fase desaforada, descontrolada, en que no calculen ses conseqüències de ses seves decisions. Quatre anys d'abstinència de cadira i poder es veu que els tenia amb es "mono" i ara pateixen una sobredosi de comandera. Es complexos els hi surten per ses orelles, i no se'n donen compte fins a quin punt comprometen sa convivència dins aquesta societat. Creen focs on no hi havia ni caliu, i per guanyar quatre vots (que possiblement els tendrien igual), actuen irresponsablement en qüestionar es consensos bàsics que articulen sa legalitat vigent: com si els malloquins els féssim nosa, com si es seu ideal fos un Singapur, un centre de negocis on tots es treballadors són immigrants malpagats, i on sa pressó és es càstig per tirar un paper en terra. Si es produís aquesta fractura, si sa societat es romp en funció de s'origen de sa gent, si es provoquen enfrontaments directes de sa gent, enlloc de permetre als nous vinguts que mos coneguin i mos entenguin, aleshores aquí no hi haurà qui hi visqui (per molt de sol que hi faci). Mentrestant, UM fa es paper d'aquell amic que acompanya es disbarats d'un borratxo, intentant disculpar-lo, però formant part de sa colla, darrera darrera. Es seu paper és encara més patètic: obligats a menjar-se amb patates es seus principis declarats, obligats a votar contra lo que diuen representar, tot abans que dir prou, fins aquí hem arribat, per no perdre una cadira que, aquests sí, ja fa anys que no abandonen. Quina pena. |
|
| Imprimir | | |
| Constitució pendent | 09/12/2003 |
Després de sentir es discurs del Rei es dia de la Constitució, estic per fer-me monàrquic (o com diuen es qui filen prim "juancarlista"): va semblar que don Juan Carlos s'havés inspirat en s'editorial de "Sa Veu" per preparar es seu discurs! Això m'hauria de preocupar? No! Em preocuparia més que es declaràs la Tercera República i es president fos n'Aznar! Si sa boda de sa seva filla va ser lo que va ser essent "primer ministre", imaginau-vos com hauria desbordat sa seva vanitat si havés estat es cap d'estat: com a mínim, hauria posat es peus damunt es banc i preparat es seu mausoleu al costat del seu ídol de joventut, al Valle de los Caídos... No, ara en sèrio: tota aquesta discusió sobre si canviar o no la Constitució està molt bé (fins i tot n'Aznar ha hagut de reconèixer, arrel des discurs del Rei, que podria estar d'acord amb certs canvis), però m'hauria agradat que algú posàs es dit a sa llaga de lo fonamental: que vint-i-cinc anys no han bastat per a que moltes de ses coses que preveu la Constitució, molts de drets i garanties que proclama, siguin una realitat. Per desgràcia, la Constitució, en molts d'aspectes, si no paper banyat, és solsament ben intencionada, i sa realitat va en un sentit molt diferent. M'estic referint, per exemple, a molts dels drets socials que reconeix explícitament la Constitució: drets a un treball, a una vivenda digna,... M'estic referint també, a sa no concreció encara des principi d'aconfessionalitat de s'Estat, per mor d'un Concordat signat a finals del franquisme per deixar-ho tot "atado y bien atado" que privilegia l'estatus de l'Església Catòlica (encara que el Concordat no se respecta en lo que estableix que l'Església Catòlica s'ha de finançar amb les contribucions dels seus fidels: com que cada vegada menos gent marca sa creueta corresponent a sa declaració de sa renda, i com que es percentatge és es mateix però sa recaptació és menor, cada vegada és menor sa quantitat que li correspondria de dret a l'Església. Solució: no respectar el Concordat i pagar fins on faci falta). Hi ha més coses: la Constitució estableix la cooficialitat de les llengües en el seu àmbit territorial, però encara hi ha molts de nivells de l'Administració pública i de l'alt funcionariat estatat que no es dóna per enterat, notablement la Justícia (he de dir que la Notaria de Sóller ja fa molt de temps que prepara les escriptures en català a qui ho vulgui). Però si havés de dir quin és l'incompliment més important i més greu, que afecta a més gent més vegades, és un de ben simple: la igualdat de tots davant la llei que proclama la Constitució és encara una mera declaració d'intencions. Influències, connivències, coaccions caciquils, recomanacions intimidatòries del sentit del vot, tracte preferent, accés "diferencial" als mitjans de comunicació públics, excepcions "ad hominem", intocables, "usted no sabe con quien está hablando", etc., etc., són el pa de cada dia, en totes ses escales del poder i l'administració. Qui no pot posar un exemple d'aquest fer "parts i quarts" viscut d'aprop? Tant important com que expressi el consens social, és que la Constitució es compleixi de bon de veres. |
|
| Imprimir | | |
| Han tornat! | 09/12/2003 |
| Ses campanes, antigament, marcaven amb es seu repicar sa jornada des poble, es ritme diari. Construïdes en es lloc més alt aposta perquè es sentissin de per tot, i tothom pogués pautar sa seva activitat amb es seu so, ses campanes servien per indicar qualsevol aspecte de sa vida col.lectiva: que si matines, que si s'Angelus, que si el rosari, que si missa,... I també ses ocasions especials i extraordinàries. I ara, han tornat a Sóller! Tac-tac-tac, taca-taca-tac! Bé, ses campanes no han partit mai, clar. I encara es poden sentir de tant en tant, per tocar a mort, més que res. Quan es mori el Papa ben segur que mos ho feran a sebre, i quan s'elegesqui es nou tocaran a glòria, com es dia de Pasco. Però normalment, aquestes campanes no les sentim. No, no són aquestes. Ses que han tornat repiquen només en horari laboral, llarg i prolongat, això sí: un tac-tac-tac continu i monòton, que quasi fa agradable i entretengut es maldecap que provoca. Es un so estrany, que no es sembla a res, que ressona per tota la vall, minut a minut, dia a dia, com si fos una novedat de campana, una campana secundera, que fa a sebre a tothom segon a segon de quina manera penetra es seu badall en ses entranyes floges i fangoses de Sa Calatrava. Tac-tac-tac, taca-taca-tac! Aquest repicar serveix per posar es fonaments verticals des nous "palafitos" que s'hi construïran, en una tornada absoluta als orígens humans, que habitaven en vivendes construïdes damunt pilons per alçar-se per damunt ses zones humides. No hi fa res que sa seva activitat provoqui clivells i molèsties generalitzades: tenen permís! Aquest repicar està autoritzat a donar molèsties i provocar clivells, que vos pensau (en canvi, es va llevar es permís a unes altres obres per afectar a un transformador, no lluny d'allà: podrien haver fet igual, arreglar després es desperfectes i llestos!). Que repiquin, que repiquin, això s'ha de celebrar! Tac-tac-tac, taca-taca-tac! Ad libitum.... |
|
| Imprimir | | |
| Bimbolles | 09/12/2003 |
| Tant de xerrar i xerrar de sa bimbolla inmobiliària, encara que només sigui per negar-ne sa seva existència, i ara resulta que lo que realment hi ha a Mallorca és una bimbolla des preus turístics! Ho ha dit clar i llampant es president de s'associació de majoristes britànics, que acaba de passar-se una setmaneta amb es iot amarrat a Palma: es preus dets hotels a Mallorca estan inflats en un 15%. O sigui, que tanta renou amb s'ecotaxa (que representava devers un 0,8% des preu des paquet turístic mitjà), quan lo que realment passava és que ets especuladors-hotelers havien inflat desorbitadament es preus i per això no venien turistes (!!!). Però no només ets hotelers. També es preus de s'oferta complementària --bars i restaurants- són un abús, una altra bimbolla especulativa, segons ha declarat sa pròpia patronal des sector, amb s'espinada vinclada per llepar-li es peus (sense sabates, clar, estaven en un iot) a aquest senyor, i ha proposat sa creació d'un distintiu que servís per donar a conèixer ets establiments sotmesos a un règim de preus màxims regulats. Tot un exemple de defensa des lliure mercat i sa lliure competència! Lo que no han dit cap des tants ha estat quin era es seu criteri per decidir si hi ha o no bimbolla. Per exemple, si es guien com a punt de referència pes preus dets hotels de London o Paris (uns 120 euros per persona i nit un tres estrelles), posem per cas, o pes preu d'una birra a sa Plaça de Sant Marcos de Venècia (8 euros fa 2 anys, experiència personal). Igual com tampoc ningú va mencionar mai que s'ecotaxa era un pura imitació de la "taxe de séjour" que es paga a França (on també hi ha un impost per ús de carreteres que es paga per llogar un vehicle), justament com un mitjà de fomentar sa qualitat. Però que he dit? Qualitat! I qui vol qualitat? Evidentment no aquest senyor des majoristes britànics (bé, per ell sí que la vol), que ho ha dit ben clar: Mallorca s'ha de conformar a ser un destí de masses. Bè, molt bè, ha aclamat sa coral de sa patronal hotelera, en una defensa exemplar des seus interessos (des majoristes, clar), mentre es conseller de turisme li regalava quatre milions d'euros a en Maikel Daglas pes seu careto (si encara havés contractat sa seva dona!). En resum, una manera sincera i cordial de donar ses gràcies. I jo que em pensava que ets hotelers havien tengut tant de protagonisme públic, amb morrejades i tot, per defensar es seus interessos... Però reduïr un 15% és tornar, com a mínim, a preus de fa quatre anys. Com es pot anticipar, aquesta reducció no repercutirà en aquesta quantitat en es preus de venda minorista, i en canvi sí que repercutirà previsiblement en es sous des treballadors des sector, que van ser "amablement" aleccionats sobre quin havia de ser es sentit des seu vot, i això també s'ha d'agraïr. Lo únic bo que ha tengut aquesta experiència iniciàtica és que demostra molt clarament com es podria aturar sa bimbolla inmobiliària (cas d'existir): basta que decideixin frenar-la es majoristes corresponents. I qui són en aquest cas? Es bancs, que concedeixen ses hipoteques, avalant d'aquesta manera que es preu d'una vivenda es correspon al valor que té. Rebaixant ses tassacions, preu controlat. Per quant una etiqueta de preus màxims per ses vivendes? |
|
| Imprimir | | |
| Pàgina 1 of 3 [Següent >>] |